cripta

Caramelitzo la síntesis perfecta d'uns ulls llunyans.
No he escrit des de fa segles, tinc els dits enrroscats, les ungles se'm claven a la pell i no puc moure les extremitats.
Vaig imaginar que tornaries a mi. Que en pronunciar el teu nom, els llavis mullats et farien tornar.
Fa quatre mil cinc cents anys que em vas abandonar, que vas fuxir de l'escalfor del meu cor i vas llençar la clau d'aquesta cripta de titani.

Al principi vaig pensar que era un ocell que contemplaves des de lluny. Vaig apendre a respirar a poc a poc, vaig aconseguir alimentar-me de l'aire. Finalment vaig descubrir que l'única manera de sobreviure era l'inmobilitat.
Els llibres parlen d'éssers com jo, ens anomenen inmortals, descriuen la nostra natura no humana, la nostra ferocitat.
Com ser humà quan t'arrencan el cor? quan t'extirpen l'esperança? quan aniquilen l'ilusió?.

Tot i així et segueixo guardant un lloc al meu costat, en aquest taúd de seda on em vas deixar per morir, on encara segueixo respirant.

Avui he decidit escriure't, tallar-me els cabells blancs i moure el cos que he oblidat. Necessito saber si encara vius, necessito aclarir perqué vas marxar, on has estat aquestes guerres i com vas oblidar l'humitat dels meus llavis.

Potser has transmutat mil vegades en aquest periode i ara siguis un nen, una branca o l'escorça d'un arbre, però les meves paraules xiuxiuexen el teu nom sense rencúnia, només vull respostes, només vull deixar d'existir.

cartes de les mosques 1

Rondino.
Les matinades son espeses, recrean els camins de la ment. Les fulles dels arbres dancen un ball mortuori sota la fredor del Sol.
Les neurosis resisteixen, són com bacteries integrades sota la pell blavenca del cadàver.
No puc resistir el soroll de la seva veu taladranme els tímpans, segueixo rondinant en el silenci aterrador de la solitud.

viatge 1

La blava habitació on els somnis no es realitzen.

Quantes vegades la negació de l'ésser humà m'ha donat l'essència de mi mateixa?.

Aquesta vegada, amb les maletes a mig fer, parteixo cap a una incertesa que espanta els egos mal entesos i la prepotència encoratjadora d'una raça, la inhumana.

Ja mai més tornaré a ésser la princesa dels somriures eterns, no hi ha cap motiu que em permeti tenir a l'armari vestits teixits amb núvols de sucre, ni sabates màgiques.

He deixat enrera tots el contes de fades, les carícies d'amants desitjats i les corones fabricades amb cura.

Ara sóc només la pell d'una dona que no es vol tornar a perdre.

canvi d'adreça

El pensament més inquietant en una gran ciutat és saber que on habites només és un espai temporal.
El llit, els llençols, tot ho has de poder ficar en una maleta, una capsa, un petit espai per tal de que la mudança no sigui massa costosa ni pesada.
A mi el que més m’intranquil·litza és que per fi m'arribi una carta de les d'abans, amb un paper de tacte matisat, una lletra de color blau amb correccions, on els espais no segueixen una simetria absoluta, on cada lletra és única, i no ser-hi a l'altre banda de la bústia.
Si visqués en una petita ciutat, en un poble, una vila o un lloc humanitzat, probablement no em canviaria pas de lloc de viure, no hi tindria necessitat. I en tot cas, el meu estimat carter, que m'agrada imaginar-me'l estimada, sabria on trobar-me o a qui donar el tresor anhelat per tal de que m'arribés.

tonrant de nit

De vegades en els vagons hiperplens de les línies coloristes del metro, aixeques la mirada i et trobes els ulls d'algú que no coneixes, que t'intriga.

D'altres simplement ets tu el descobert i desvies la mirada. Claves la teva concentració en un diari, un llibre o qualsevol cosa que t'ajudi a seguir no formant part dels cossos que t'envolten, arreplegat sobre un mateix. Així m'he descobert jo tornant a casa aquesta nit.

Capficada en la lectura que duia entre mans, no prou concentrada com per passar-me la parada però prou com per no adonar-me'n del que succeïa al meu voltant.
Tot i així, la nit al metro sempre intenta desconcertar-te i uns skaters m'han tirangulat amb la seva conversa eixerida en anglès.

És tot just en aquests moments quan el teu cervell pensa les dues opcions lògiques de la nostra cultura civilitzada...

Barcelona

Primeres reflexions des d'una Barcelona plena de paranys. Aquests galimaties de la ment, en que caiem directa i indirectament tornant-nos simplement pols per desaparèixer sota les petjades de tants altres abans que nosaltres.

Miro per la finestra i em trobo de nassos amb els edificis modernistes que expulsen pol·lució per totes les seves glàndules.

Lleis cíviques que no deixen de arribar-me a les orelles per tal de preguntar-me, tinc vida?. Més enllà de falses nostàlgies d’infantesa em comprometo a no pensar més en el civisme que vagi més lluny de la meva pròpia ciutat, el meu barri, el meu univers que és el meu jo.