Antics amors

I la ciutat s'encen. Els abrics surten en bandades de colors quan el fred comença a glassar les faroles.
La dança de colors de tardor pels carrers de la ciutat és tot un espectacle. Predominan els negres, sempre regis i a la moda, però definitivament l'opera "dos desencontros" és un frenètic ball en el que les mirades es creuen, els osmrriures es reten i el pas s'alleugera.

Em pregunto si el fum que surt del procés de contacte entre l'aire fred i les bombetes calentes seria el mateix que podria sortir dels cosos continguts en els abrics.

que opinas?

Grip M: la pendemia segueix creixent

I no ets lúnica, aquí queda aquesta entrada compartida des del blog de la Carmeta

ATENCIÓ: Tinc la grip M

Em mossego les ungles a diari. Bec a morro d'ampolles on han begut els amics. Tot i que em rento les mans moltes vegades al dia, no vigilo gaire què toco quan sóc al carrer. Desconec la majoria dels consells per no acabar sota la xarxa de l'epidèmia, i no faig cas dels hipocondríacs que la veuen a tot arreu. Tot i així, la Grip A no em fa patir ni tossir...

Taral·larejo les seves melodies al carrer, a l'autobús i al metro. Canto amb amigues les tornades dels seus temes més enganxosos, ja sigui al bell mig de la Rambla del Raval, com al Desert del Sàhara. Em transformo quan sóc davant l'escenari, i la música en directe em fa saltar i cridar fins que se m'esgota la veu. Em confonc quan el Bernat em diu que t'ha vist per Barcelona, i t'adverteixo que només em facis cas els dies senars. Em queixo perquè és nit freda per ser abril, i em recorden que som a l'octubre; deu ser la corbata llarga i estampada amb colors crus, que m'ofega i no em deixa posar seny. Omplo les llibretes amb mots i gargots dissenyant un pla quinquennal, amb la intenció de trobar-te per l'Eixample i fer un menú a un bar qualsevol. Provo d'encaixar en escenes boniques, afrontant la vida mirant-la a la cara, sabent que avui entre els caps no hi haurà mirades de complicitat. No sé què hauria passat si hagués nascut a Roma fa més de dos mil anys, perquè vaig néixer a Catalunya, fa vint-i-cinc i escaig, però segurament no m'haurien encomanat una grip de qui ningú m'havia advertit: la grip M (Manel).

pasadís

Concloure la situació climàtica, desertitzar l'esperança, triturar un munt de pasos que resegueixen les linees blanques pintades a terra.

No comprenc les paraules que perforen el meu inconcient. Sóc la màquina en la que la gent descarrega dubtes.

Em fa mal escoltar les veus greus, el gemecs aterradors, els xiuxiueig de les cordes vocals a través de l'ignorancia.

cripta

Caramelitzo la síntesis perfecta d'uns ulls llunyans.
No he escrit des de fa segles, tinc els dits enrroscats, les ungles se'm claven a la pell i no puc moure les extremitats.
Vaig imaginar que tornaries a mi. Que en pronunciar el teu nom, els llavis mullats et farien tornar.
Fa quatre mil cinc cents anys que em vas abandonar, que vas fuxir de l'escalfor del meu cor i vas llençar la clau d'aquesta cripta de titani.

Al principi vaig pensar que era un ocell que contemplaves des de lluny. Vaig apendre a respirar a poc a poc, vaig aconseguir alimentar-me de l'aire. Finalment vaig descubrir que l'única manera de sobreviure era l'inmobilitat.
Els llibres parlen d'éssers com jo, ens anomenen inmortals, descriuen la nostra natura no humana, la nostra ferocitat.
Com ser humà quan t'arrencan el cor? quan t'extirpen l'esperança? quan aniquilen l'ilusió?.

Tot i així et segueixo guardant un lloc al meu costat, en aquest taúd de seda on em vas deixar per morir, on encara segueixo respirant.

Avui he decidit escriure't, tallar-me els cabells blancs i moure el cos que he oblidat. Necessito saber si encara vius, necessito aclarir perqué vas marxar, on has estat aquestes guerres i com vas oblidar l'humitat dels meus llavis.

Potser has transmutat mil vegades en aquest periode i ara siguis un nen, una branca o l'escorça d'un arbre, però les meves paraules xiuxiuexen el teu nom sense rencúnia, només vull respostes, només vull deixar d'existir.

cartes de les mosques 1

Rondino.
Les matinades son espeses, recrean els camins de la ment. Les fulles dels arbres dancen un ball mortuori sota la fredor del Sol.
Les neurosis resisteixen, són com bacteries integrades sota la pell blavenca del cadàver.
No puc resistir el soroll de la seva veu taladranme els tímpans, segueixo rondinant en el silenci aterrador de la solitud.

viatge 1

La blava habitació on els somnis no es realitzen.

Quantes vegades la negació de l'ésser humà m'ha donat l'essència de mi mateixa?.

Aquesta vegada, amb les maletes a mig fer, parteixo cap a una incertesa que espanta els egos mal entesos i la prepotència encoratjadora d'una raça, la inhumana.

Ja mai més tornaré a ésser la princesa dels somriures eterns, no hi ha cap motiu que em permeti tenir a l'armari vestits teixits amb núvols de sucre, ni sabates màgiques.

He deixat enrera tots el contes de fades, les carícies d'amants desitjats i les corones fabricades amb cura.

Ara sóc només la pell d'una dona que no es vol tornar a perdre.

canvi d'adreça

El pensament més inquietant en una gran ciutat és saber que on habites només és un espai temporal.
El llit, els llençols, tot ho has de poder ficar en una maleta, una capsa, un petit espai per tal de que la mudança no sigui massa costosa ni pesada.
A mi el que més m’intranquil·litza és que per fi m'arribi una carta de les d'abans, amb un paper de tacte matisat, una lletra de color blau amb correccions, on els espais no segueixen una simetria absoluta, on cada lletra és única, i no ser-hi a l'altre banda de la bústia.
Si visqués en una petita ciutat, en un poble, una vila o un lloc humanitzat, probablement no em canviaria pas de lloc de viure, no hi tindria necessitat. I en tot cas, el meu estimat carter, que m'agrada imaginar-me'l estimada, sabria on trobar-me o a qui donar el tresor anhelat per tal de que m'arribés.