cripta

Caramelitzo la síntesis perfecta d'uns ulls llunyans.
No he escrit des de fa segles, tinc els dits enrroscats, les ungles se'm claven a la pell i no puc moure les extremitats.
Vaig imaginar que tornaries a mi. Que en pronunciar el teu nom, els llavis mullats et farien tornar.
Fa quatre mil cinc cents anys que em vas abandonar, que vas fuxir de l'escalfor del meu cor i vas llençar la clau d'aquesta cripta de titani.

Al principi vaig pensar que era un ocell que contemplaves des de lluny. Vaig apendre a respirar a poc a poc, vaig aconseguir alimentar-me de l'aire. Finalment vaig descubrir que l'única manera de sobreviure era l'inmobilitat.
Els llibres parlen d'éssers com jo, ens anomenen inmortals, descriuen la nostra natura no humana, la nostra ferocitat.
Com ser humà quan t'arrencan el cor? quan t'extirpen l'esperança? quan aniquilen l'ilusió?.

Tot i així et segueixo guardant un lloc al meu costat, en aquest taúd de seda on em vas deixar per morir, on encara segueixo respirant.

Avui he decidit escriure't, tallar-me els cabells blancs i moure el cos que he oblidat. Necessito saber si encara vius, necessito aclarir perqué vas marxar, on has estat aquestes guerres i com vas oblidar l'humitat dels meus llavis.

Potser has transmutat mil vegades en aquest periode i ara siguis un nen, una branca o l'escorça d'un arbre, però les meves paraules xiuxiuexen el teu nom sense rencúnia, només vull respostes, només vull deixar d'existir.