canvi d'adreça

El pensament més inquietant en una gran ciutat és saber que on habites només és un espai temporal.
El llit, els llençols, tot ho has de poder ficar en una maleta, una capsa, un petit espai per tal de que la mudança no sigui massa costosa ni pesada.
A mi el que més m’intranquil·litza és que per fi m'arribi una carta de les d'abans, amb un paper de tacte matisat, una lletra de color blau amb correccions, on els espais no segueixen una simetria absoluta, on cada lletra és única, i no ser-hi a l'altre banda de la bústia.
Si visqués en una petita ciutat, en un poble, una vila o un lloc humanitzat, probablement no em canviaria pas de lloc de viure, no hi tindria necessitat. I en tot cas, el meu estimat carter, que m'agrada imaginar-me'l estimada, sabria on trobar-me o a qui donar el tresor anhelat per tal de que m'arribés.

tonrant de nit

De vegades en els vagons hiperplens de les línies coloristes del metro, aixeques la mirada i et trobes els ulls d'algú que no coneixes, que t'intriga.

D'altres simplement ets tu el descobert i desvies la mirada. Claves la teva concentració en un diari, un llibre o qualsevol cosa que t'ajudi a seguir no formant part dels cossos que t'envolten, arreplegat sobre un mateix. Així m'he descobert jo tornant a casa aquesta nit.

Capficada en la lectura que duia entre mans, no prou concentrada com per passar-me la parada però prou com per no adonar-me'n del que succeïa al meu voltant.
Tot i així, la nit al metro sempre intenta desconcertar-te i uns skaters m'han tirangulat amb la seva conversa eixerida en anglès.

És tot just en aquests moments quan el teu cervell pensa les dues opcions lògiques de la nostra cultura civilitzada...

Barcelona

Primeres reflexions des d'una Barcelona plena de paranys. Aquests galimaties de la ment, en que caiem directa i indirectament tornant-nos simplement pols per desaparèixer sota les petjades de tants altres abans que nosaltres.

Miro per la finestra i em trobo de nassos amb els edificis modernistes que expulsen pol·lució per totes les seves glàndules.

Lleis cíviques que no deixen de arribar-me a les orelles per tal de preguntar-me, tinc vida?. Més enllà de falses nostàlgies d’infantesa em comprometo a no pensar més en el civisme que vagi més lluny de la meva pròpia ciutat, el meu barri, el meu univers que és el meu jo.